IDEARI

Paisatges familiars de la meva infància comencen a passar davant dels meus ulls. Veure això després de tants anys em desperta de l’endormiscament provocats pels lleus sotracs de l’autobús. Miro al meu voltant i veig com em somriu el noi a qui li he deixat la T-10. Compartir… Tant senzill però tan difícil per alguns. On ho hauré après això? Encara no estic segur de perquè estic en aquest autobús, però he seguit un impuls sense contemplacions.

L’autobús arriba a la meva parada, m’aixeco per baixar. Llavors els meus ulls s’aturen en una paret on encara s’endevinen les restes d’un antic mural. M’hi fixo, intentant recordar el que hi vam dibuixar amb els meus amics de la infància. Començo a caminar sense rumb pel laberint de carrers, amb la seguretat de que no em perdré. Només travessar el portal arribo a la plaça que buscava, un lloc que  sempre m’ha semblat un lloc molt acollidor, des del moment en que vaig arribar al poble. Segurament deu ser per tots aquells jocs que hi vam fer els primers dies d’esplai. Tot i que va ser difícil per a mi començar una nova vida en aquest poble d’infant, des del primer moment em vaig sentir com a casa les tardes de dissabte d’esplai. Tanta gent i tan diferent els uns dels altres…

De sobte, sento una riallada que surt d’un carreró lateral. Només apropar-m’hi sento aquell ambient d’energia i joventut. M’assec en un banc i contemplo aquell bar on havia passat tantes estones debatent, creant idees i projectes per canviar el món després de les reunions d’esplai amb l’equip de monitors. Potser hi havia qui creia que estàvem bojos, però vist des de lluny puc assegurar que alguna de les llavors que vàrem sembrar ha prosperat i donat fruits. M’aixeco i entro a dinar.

Em miro el rellotge i són gairebé les quatre. Mig endormiscat surto del bar i em dirigeixo cap aquella plaça on tantes tardes havia passat. A mesura que m’hi apropo començo a distingir, entre crits i rialles, un munt de veus diverses. En entrar a la plaça m’aturo i observo aquella imatge tan familiar; un munt d’infants i joves de totes edats i carregats d’energia, i un grup de monitores començant a dinamitzar una activitat. Distret en tots els records que aquesta imatge m’evoca, em crida l’atenció una avió de paper que aterra als meus peus. M’ajupo a recollir-lo i veig un infant que ve corrents a buscar-lo. Li torno i em regala un somriure.